Avui hem sentit: "Simfonia mediterrània", "Cinco canciones negras" (versió orquestral) i "Poema concertante". Montsalvatge era un tastaolletes inquiet, curiós, que no es casava amb cap corrent estètic i que fruïa jugant amb la música. Però el seu itinerari artístic és fruit dels temps que li va tocar viure: un artista fill de la seva època. Repassarem les obres de joventut, de regust afrancesat amb aires impressionistes, i les compostes just acabada la Guerra Civil, obres que contenen trets nacionalistes i romàntics, i amb un ús descarat de la dissonància i tonalitats ambigües. És també l'època d'aquell llenguatge genuí i captivador, modern, que coneixem com a "antillanisme". Música clara i transparent, mediterrània, comunicativa, on es combinen ironia i tendresa, humor i profunditat, dramatisme i banalitat, i amb constants punts de referència per a l'oient, que l'ajuden a gaudir-la.