Svetlana Aleksiévitx diu que Txernòbil és com un viatge al futur. La visió de la central protagonista de l'accident nuclear més greu de la història de la humanitat, i de les ciutats veïnes, és horrible. Prípiat, la ciutat utòpica dels anys 70, és un fantasma, una ombra del que volia ser. El govern de l'època va promoure la ciutat entre els joves. L'edat mitjana dels seus habitants era de només 26 anys. S'hi van arribar a plantar 40.000 rosers, un per cada ciutadà. Hi naixien un miler de nens l'any, però l'explosió del reactor número 4 va esmicolar el somni. El que t'impressiona més, diu Bru Rovira, és la manera com la natura ha colonitzat el lloc: l'antic estadi de futbol, convertit en un bosc. Els arbres broten a les cases, l'herba cobreix voreres i carrers i fins i tot la vella pista d'autos de xoc. La molsa entapissa murs. El món feliç d'ahir és una distopia avui, a Ucraïna. Txernòbil és un viatge al futur? Ucraïna, amb Bru Rovira, periodista.