Les ones blavoses de la llum solar tenen més energia que no pas les grogues o les vermelles, per això queden impreses en el gel polar. A mesura que avançava, en Jordi Canal Soler se n'adonava que un viatge al Pol no és ben bé un viatge al blanc, sinó a una mena de desert glaçat de colors, perquè el glaç pateix transformacions constants. No només del color o de la textura, sinó també de les formes. Per això el camí al Pol nord no és un camí recte, sinó de ziga-zagues constants per anar trobant els passos més segurs entre esquerdes i canals d'aigua. Vaja, que el Pol estava molt més lluny del que en Jordi Canal Soler s'esperava. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.