Xangri-la no és un lloc, sinó un estat d'ànim. Edith López pensava mentre intercanviava mirades furtives amb la gent de Yunnan, al sud-oest de la Xina, un territori de l'extensió de Noruega habitat per pobles antics, fora de l'abast encara de les urpades de l'era cibernètica. Pagesos acostumats a pasturar el bestiar i a treballar la terra. A sembrar i a collir l'arròs de terrasses que s'enfilen pels vessants de les muntanyes, com un trencadís de miralls, amb bocins del cel reflectits en l'aigua. La mirada perduda en un temps aturat. De Xangri-la, doncs, n'hi podria haver molts, rumiava l'Edith. De fet, cadascú pot tenir el seu, mentre viatja.